De parte de Eva
La Yaya!! Quina gràcia! Que bonica... Recordo tant l'olor que feia, a llegiu i laca de cabell. És curiós com poden ser olors agradables quan les desprén una persona tan estimada.
Recordo la seva tendresa i paciència, i com m'acariciava els peus quan jo m'estirava al sofà i em deia que li posés a la falda. La seva sopa de galets, els canelons, les torrrijas amb anis i mel calenta., mmm...
A l'adolescència intentava sempre calmar-me i serenar-me. La recordo sovint i l'anyoro.
De parte de David
Tinc sovint moments en que me'n recordo de la iaia Herminia. Em feia riure com un nen petit quan algú la feia riure a ella, i de tant intens que era el seu riure, emmudia vermella amb els ulls tancats: Només al cap d'una estona recuperava el color i l'alè. El súmmum era quan a més, se li despenjava una mica la dentadura, llavors plorava de riure. És una de les meves imatges de felicitat més sincera i reconfortant.
L'Herminia era una dona entregada als seus; a fer que tothom dins la família sentís que la família era un reducte d'estima i benestar. Tenia el seu caràcter però més aviat li tocava al iaio el rebre (molt sovint, ,massa fins i tot, es buscaven les pessigolles com dos persones que han viscut tota una vida plegats). Em sap profundament greu no haver pogut parlar més amb ella de ella i de com entomava la vida; del seu passat i de quina creia que era per ella la clau de la felicitat. També em sap greu no haver-la gravat mentre cuinava aquells exquisits plats que tant trobo a faltar.
Sempre en el meu record. DEP
